VALAcIà
Aleshores les paraules serveixen? Res puc afegir a la historia, sí escrita en paraules que uns altres posaran sobre blanc, perquè uns pocs sàpiguen un poc del que ha passat, però ara assenteuvos, us contaré un conte, és d’un Poblete que no ha pogut créixer.
Quan tot pareixia que havia terminat, i la opressió estrangera s’esvaïa, vingué la guerra civil, es cert que els tancs ja no hi eren, que els bombes no queien més que a Kabul, però era impossible pensar en quelcom que no fora esperar i tancar la boca.
Després l’alçament talibà, i ho diré, fou una llosa pesada que cargué sobre tots nosaltres, sí res de nou sota el sol, la mateixa condemna de sempre, divisió, guerra fratricida, però arriba a cada lloc del país,…
Només una cosa ha canviat, la mort de Massoud, és l’anunci d’una era negra al món, és el principi de la foscor del pensament, vosaltres paixtus digueu, una mort entre la d’un milió de germans, però aquesta mort no és la mateixa historia de sempre.
Ell serà oblidat de seguida entre la sang dels innocents de demà, però la tècnica utilitzada, traïdora y lletja, ens aplegarà a tots, paixtus, tadjiks, uzbeks, turcmans o hazaras.
No es podem trepitjar les flors sense més, la flor de l’honor que als pijors temps de la invasió soviètica eixia entre la joventut del país, las flor del respecte vers als enemics, la flor de la independència en la lluita, guanyada per Massoud i tots el muyaedens que guanyaren Goliat mitjansant una onda, haveu matat l’esperança, la d’un poble, homes, dones, xiquets i la meua.
No sou culpables ni tan sols devant l’Innomenable, però devant la historia, haureu de respondre, vindran més crims, seran molts entre germans i estrangers, entre fidels i infidels.
I els homes no sóm déus però pensem i recordem, i eixa serà la tasca de la generación d’homes i persones de demà. Més Enya no podem mirar sense temor de equivocar-nos.